Som La Dona Calba, un col·lectiu que entén el teatre com un espai de resistència, reflexió i trobada. Amb el teatre visual i els titelles parlem d’allò que ens travessa —feminisme, anticapitalisme, antiracisme— buscant la bellesa dins de la incomoditat. Aquest manifest explica des d’on ho fem i cap a on volem anar.
La Dona Calba, com a col·lectiu, volem aportar una mirada crítica a allò que s’ens presenta com norma, desde la dissidència -l’experiència que evidencia el marge-, el compromís amb la igualtat/l’anticapitalisme/el feminisme/l’antiracisme per anar cap a la recerca d’alternatives més desitjables a la del sistema actual.
Volem parlar d’allò que ens atravessa des de tots els seus prismes, sense caure en victimitzacions, estereotips o discursos fàcils. Crear espais on acompanyar-nos des de la tendresa i proposar canvis profunds i radicals a les estructures que ens conformen. El projecte va més enllà de fer obres de teatre, és una proposta de formació per tal de cultivar imaginaris crítics.
Entenem la cultura com a espai de resistència, reflexió i trobada. Volem que aquests espais de socialització transformin la realitat i siguin escencials pel benestar de la comunitat. Volem que el teatre i la cultura deixin de ser elitistes, i que la gent es trobi als teatres i a les places, i incentivar que es generin propostes col·lectives als malestars del sistema.
Creem alternatives a l’aïllament social i la hiperproductivitat amb un teatre analògic, fet a foc lent, fugint de la idea d'»indústria cultural» que empeny a les artistes a la sobreproducció i a l’enteniment de la cultura com a bé de consum.
Com a persones que tenim el privilegi d’haver estudiat a la universitat d’arts escèniques, veiem necessari que el teatre que fem sigui accessible i entenedor. Alhora volem que els nostres projectes siguin de qualitat tècnica i profundiat discursiva, però pensem que l’exploració de nous llenguatges teatrals moderns no ens ha d’allunyar de la cultura de les classes populars, per no seguir alimentant el teatre autoconsumit per les pròpies artistes i crear espais de trobada amb un públic divers. Per aquest motiu optem per utilitzar un llenguatge metafòric però clar, que cerca la bellesa dins de la incomoditat.
Fem teatre per les tietes, les mares, les àvies, gent que no necessàriament tingui un nivell cultural elevat per poder viure i participar del teatre.
Utilitzem el teatre visual com a llenguatge que permet anar més enlla de la paraula, que potencia imaginaris actius i pensaments crítics. Des de la poètica de la imatge plantegem realitats crues amb un enfoc tendre i transformador, construim històries que arriben a l’espectador per la pell, que defugen de la raó.
Per nosaltres els titelles son la resistència analògica. Son el canal que ens condueix a l l’emoció i l’inconscient. Són la representació d’allò vulnerable i indestriable de la humanitat. Els titelles poden fer coses que els actors no poden: volar, morir, desbudellar-se… Venen dels suburbis i habiten els marges. L’origen històric del titelles és la cultura popular i de les classes baixes, per fer crítica social i fer comunitat a les places dels pobles. Així que com a projecte volem seguir amb la tradició però per apropar-la a l’actualitat social i cultural.
Titelles, objectes i teatre gestual des d’una mirada poètica i transformadora.